Andrea ets el bresool,
el cor d´aquesta història,
la senyoreta del sol,
l´ànima en glòria.
Malgrat però, tu ets més:
ets la personalitat daurada,
el sentiment admès,
l´individualitat purificada.
Pau i estima murmures
amb la sinceritat del teu mirar,
el més bonic dels somriures,
que ningú podrà obviar.
L´univers en una mirada,
i les paraules silenciades
per l´innocencia admirada
i per les idees citades.
No hi ha qüestió més clara
que l´expressió en llibertat
no quan el món teu demanara
sinó quan sentes felicitat.
Un somriure enunciat
mai no podrà superar
una mirada amb sinceritat.
Andrea, que més es pot desitjar?